Missatge del DID d’Anna Maleras:

El dia de la dansa d’aquest any m’agradaria que fos un record. Records d’agraïment a tots els que han fet possible l’evolució d’aquest art al nostre país.

Records que es remunten -en el meu cas- als anys quaranta, al Palau de la Música, al mestre Joan Llongueras: músic, poeta, filòsof que impartia classes gratuïtes de rítmica i plàstica per a infants i joves. Records d’aquells espectacles que un cop l’any muntava amb vestuari, decorats, orquestra i l’Orfeó Català i on a la mitja part podíem gaudir de berenar, coca de la Montserratina per a tots! Records de Joan Magriñà, alumne del mestre Llongueras, que es va convertir en el referent de la dansa clàssica a Barcelona, mestre de varies generacions, del cos de ball del Liceu, dels solistes i dels primers ballarins; aquells “privilegiats” que podien ballar al Gran Teatre barceloní però amb unes condicions laborals precàries o inexistents. Unes condicions que obligaven i obliguen encara ara, a intentar sobreviure. Com en els anys seixanta quan el boom turístic de la Costa Brava i Daurada va fer als ballarins canviar les puntes i les malles per castanyoles i vestits de flamenc i ballar en hotels amb pistes de ciment, en terrers de ceràmica de mil formes i mides… Una lliçó de convivència amb altres ballarins i estils com el flamenc o la dansa tradicional i els esbarts, grans conservadors de la cultura i l’esperit del nostre poble. Una lliçó de vida. Perquè la dansa, també és això, una lliçó de vida, de convivència i lluita constant, per un art que estimes.

Parlar de records i de generacions, també és parlar de transmissió de coneixements, de traspàs d’experiències. Als anys setanta arriba Herman Bonnin a l’Institut del Teatre i la dansa agafa gran protagonisme. L’Institut actua com a plataforma d’acollida de professors de primera línea i es converteix en un referent, no només per als alumnes, sinó per a la ciutat i pel país. Tots estàvem amb els ulls ben oberts, amb moltes ganes d’aprendre i aquesta energia va impulsar la incorporació de noves tècniques amb la mirada posada a Europa. M’agradaria agrair, especialment, la feina d’un d’aquests “convidats”: Walter Nicks, que no només ens va deixar la seva tècnica de jazz sinó que ens va seguir de ben a prop al llarg dels anys, tutelant-nos en aquest camí de descoberta, un camí també compartit amb Delfí Colomé: músic, crític de dansa, escriptor, diplomàtic i col·laborador en les estades internacionals de Mallorca, Begur i Sitges.

És en aquest context i sense molts recursos públics que comencen a sorgir els primers grups, col·lectius, creadors i coreògrafs amb segell propi català. La imaginació, la creativitat i les ganes de ballar eren l’aval de la professió, sense oblidar la paraula “subvenció” que no va aparèixer fins molt més tard, l’any 1982, de la mà del Departament de Cultura de la Generalitat. Des d’aleshores tot ha anat fent camí, i el que a mi m’agradaria avui remarcar, és que la política d’un país no es pot deslligar del seu art. Hem de demanar a les administracions públiques que no s’oblidin de nosaltres, ni del nostre futur, ni de sensibilitzar i educar els més petits, ja que és imprescindible en moments com aquest. Tot país té una cultura i la dansa en forma part.

* Anna Maleras és pionera de la dansa moderna i la dansa jazz a Catalunya i sòcia de l’APdC. Professora titulada per l’Institut del Teatre de Barcelona, fundà la seva pròpia escola, l’any 1967. Com a ballarina formà part del cos de ball del Gran Teatre del Liceu i participà en diversos espectacles tant a Espanya com a l’estranger. Ha estat membre del jurat dels Premis Nacionals de Catalunya, premis Tórtola València, Ricard Moragas i Ciutat de Barcelona, entre d’altres, i membre del Consell de la Dansa del Ministeri de Cultura. Ha obtingut reconeixements com la Creu de Sant Jordi (2008), Premi de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (2004), Premi Nacional de l’ensenyament de les Arts (1999), Medalla d’Argent al “Mérito a las Bellas Artes” del Ministeri de Cultura (1996), i el Premi Nacional de Dansa de la Generalitat de Catalunya (1988).